SAGRERA
Terreny sagrat, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades.
Comprenia l’església, el cementiri i l’espai inclòs dintre les trenta passes que el bisbe concedia a l’església el dia de la seva consagració. Sembla que s’originà en el dret d’immunitat dels antics temples romans. A causa de la seva immunitat eclesiàstica i de l’excomunió contra els qui l’envaïen o profanaven hom construí dintre aquest espai molts sagrers o cellers, petits graners, propietat dels masos, on guardaven llurs collites per guardar-les del pillatge.
Es parla de les sagreres des del s. X; als s. XI i XII foren posades sovint sota “la pau i treva de Déu”. Pel fet d’ésser totes de domini eclesiàstic, eren com una illa de la jurisdicció eclesiàstica dintre els termes feudals i senyorials, i fou aquesta la causa de llur èxit de poblament i també ocasió de pillatges i tibantors amb els senyors feudals. És una institució molt característica de la Catalunya Vella.
A Lloret, el dia de la consagració de l'antiga església de Sant Romà (avui Les Alegries) el 1079, ja disposava de la seva sagrera. En aquest lloc es reunien els prohoms del poble, juntament amb els representants del castell ( el senyor feudal) i del Capítol de Girona. El nucli antic medieval de Lloret el trobem en els masos dispersos al voltant de l'església i era conegut com a Barri de la Sagrera.
ALOU
Prové del mot franc alôd , que significa domini íntegre. Per tant, és tot domini ple, absolut i lliure, lliure de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles, que diferia, així, del que hom tenia en feu o en emfiteusi.
CAPBREU
Escriptura pública on consta el reconeixement que fa l’emfiteuta dels drets del seu senyor directe sobre els immobles que el primer té en domini útil.
El capbreu conté, després de l’exposició de la causa, la relació dels béns afectats, de llur situació, llur superfície i llurs afrontacions, i dels drets dominicals: prestacions en moneda o en espècie, pagament de lluïsmes, reconeixement de deutes, règim d’amortització, etc.
EMFITEUSI
Contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (emfiteuta) el domini útil d’una cosa immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal que sigui millorada, tot retenint-ne el domini directe. A canvi de rebre un cànon, pensió o cens o altres prestacions de l’emfiteuta o senyor útil; generalment, a l’acte d’establiment, l’emfiteuta paga una quantitat d'entrada.
El costum era, en un principi, de concedir terres incultes o ermes i fins i tot casalots o masos en ruïna, segons escau a la natura de millorament, pròpia d’aquesta institució. Posteriorment hom l’establí en terrenys de bon conreu, edificis i terrenys per a construir, casos en què l’entrada era relativament alta. En la carta precaria hom fixava les terrae meritae (terres cedides) i les prestacions (cinquè, sisè, delmes, redelmes, tasca, braçatge, lliuraments en numerari, etc); l’obligació de l’emfiteuta de mantenir-se en el conreu restava assegurada amb la mansio o residència permanent a la finca, que derivà en l’adscripció a la terra.
CASTLÀ
A l’edat mitjana, el qui tenia el govern i la jurisdicció d’un castell i d’una porció de béns annexos o castellania, en possessió immediata, bé que sense cap dret sobre el domini útil, en nom del senyor que els hi havia confiats, a voltes de manera vitalícia, però generalment temporal o accidental.
DELME
Impost del deu per cent sobre els productes de la terra o el mar destinat a assegurar el manteniment del clericat i els edificis religiosos.
RIBATGE
Imposició sobre el desembarcament o pas per la riba.
PABORDIA
A les catedrals i als monestirs, administració que tenia cura d’un lot de béns i de la seva gestió. A les catedrals foren creades pabordies al s XII; sovint eren dotze i tenien el nom de cadascun dels mesos de l’any. El paborde corresponent cobrava les rendes dels béns que li eren assignats i havia de mantenir els canonges el mes de la seva titulació.
UNIVERSITAT
En els llocs que no tenien un privilegi o un règim orgànic constituït per a llur govern, des del s. XIII, conjunt dels caps de casa reunits quan calia prendre alguna determinació d’importància.
Podien decidir, entre d’altres, sobre el repartiment d’una talla, l’elecció de síndics per a resoldre una qüestió concreta en nom de la comunitat, la representació d’aquesta en un plet, la transacció, el conveni o atorgament d’una escriptura pública, el nomenament d’obrers de la parròquia, etc. Les atribucions dels síndics finien una volta resolta o acabada la qüestió per a la resolució de la qual havien estat elegits. No representaven el lloc, sinó les persones. Les assemblees de la universitat només es podien celebrar amb llicència del batlle del lloc especial per a cada cas; es convocaven en uns llocs a toc de campana, en altres amb so de corn o trompeta o bé per via fos.
El punt de reunió de l’assemblea era l’acostumat en cada lloc, en general al cementiri o a la sagrera, i, en indrets marítims, a la platja o a la torre o força. Hi podien assistir tots els caps de casa que no tinguessin taca d’indignitat; en general només hi concorrien els homes, i l’escrivà que havia llevat acta de la reunió passava després al domicili de les vídues per a recollir llur conformitat; en alguns indrets, quan el problema es presentava urgent, portaven a terme les primeres gestions els obrers de la parròquia, i cessaven en aquelles tan bon punt es reunia la universitat, de manera que aquesta era una reunió circumstancial dels habitants.
BATLLE
Als Països Catalans, administrador al servei d’un senyor territorial, en nom del qual exercia una jurisdicció reial o baronial i la representació dels drets de caràcter econòmic (feudals i emfitèutics o no).
CAPÍTOL
Reunió periòdica de tots els superiors o bé dels monjos, religiosos o clergues regulars d’una província ( capítol provincial ) o de tot el món ( capítol general ) segons els estatuts propis, destinada a deliberar i prendre acords referents a tot o a una part de l’orde o de la congregació.
CENSAL
Obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca. El censal era redimible, però també es podia pactar com a irredimible, i en aquest cas rebia el nom de censal mort. Recorrien al censal no solament els particulars, sinó també les mateixes universitats, els barons (que gravaven llurs vassalls i rendes) i la mateixa generalitat.
DRASSANA
Establiment vora la mar o vora el riu on són fabricats i reparats els vaixells.
Les drassanes de les costes catalanes, com les d’arreu de la Mediterrània, s’establiren en els erms de vora les platges a base d’instal·lacions eventuals molt simples, sempre a l’aire lliure, amb espais per a emmagatzemar la fusta, un lloc per a torrar les taules i terrenys per a estendre-hi les estepes. Bancs de fuster, pollines, banquets i grills romanien escampats, però hom arranjava curosament la ferramenta en una barraqueta de fusta (mestrança)
En general, des del 1778, que s’inicià la llibertat de comerç amb Amèrica, fins a la fi del segle XIX, les drassanes dels Països Catalans assoliren l’activitat màxima. Diversos fets influïren en llur decadència posterior: l’aplicació del vapor a la navegació, la supressió del dret diferencial de bandera, la competència del ferrocarril a la navegació de cabotatge, la pèrdua de les colònies i la manca d’esperit renovador dels naviliers.
PROHOM
Al s XII, a Catalunya, persona notable o principal d’una localitat, generalment cap de casa, dit abans home bo.
TRAJO
Lloc on s'avaren o llencen al mar les barques de pesca. A Lloret, entre finals del segle XIX i fins els anys 70 del segle passat, existien 3 trajos a la platja gran de la vila: el trajo de Venècia, el trajo d'En Reyné i el trajo de Vilavall o de Sa Carabera.
TASAJO/ TASSALL
Carn salada i fumada. Al segle XIX, n'ha constituït fa temps una partida important d’importació per al comerç català. Era habitual fer la ruta que anava de l’Argentina o l’Uruguai (on es proveïen de tasajo ) fins a l’Havana o a d’altres indrets del golf de Mèxic (receptors del tasajo proveïdors de fusta, sucre i d’altres mercaderies per a la península Ibèrica).
"PERDRE SA MALETA A L'ESTRET"
Expressió lloretenca, entre despectiva i condescendent, per aquells que marxaren a Amèrica i van tornar sense aconseguir ni fortuna ni propietats.
INDIANO/AMERICANO
L'historiador lloretenc Joan Domènech ho explica d'aquesta manera: "Per ser americano o indiano - que també es podia dir així- s'havia de fer fortuna i s'havia de tornar definitivament al poble amb una quantitat de diners que permetés viure de renda. També es podia quedar a Amèrica i venir de tant en tant, però, sobretot, s'havia d'haver enriquit"
Terreny sagrat, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades.
Comprenia l’església, el cementiri i l’espai inclòs dintre les trenta passes que el bisbe concedia a l’església el dia de la seva consagració. Sembla que s’originà en el dret d’immunitat dels antics temples romans. A causa de la seva immunitat eclesiàstica i de l’excomunió contra els qui l’envaïen o profanaven hom construí dintre aquest espai molts sagrers o cellers, petits graners, propietat dels masos, on guardaven llurs collites per guardar-les del pillatge.
Es parla de les sagreres des del s. X; als s. XI i XII foren posades sovint sota “la pau i treva de Déu”. Pel fet d’ésser totes de domini eclesiàstic, eren com una illa de la jurisdicció eclesiàstica dintre els termes feudals i senyorials, i fou aquesta la causa de llur èxit de poblament i també ocasió de pillatges i tibantors amb els senyors feudals. És una institució molt característica de la Catalunya Vella.
A Lloret, el dia de la consagració de l'antiga església de Sant Romà (avui Les Alegries) el 1079, ja disposava de la seva sagrera. En aquest lloc es reunien els prohoms del poble, juntament amb els representants del castell ( el senyor feudal) i del Capítol de Girona. El nucli antic medieval de Lloret el trobem en els masos dispersos al voltant de l'església i era conegut com a Barri de la Sagrera.
ALOU
Prové del mot franc alôd , que significa domini íntegre. Per tant, és tot domini ple, absolut i lliure, lliure de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles, que diferia, així, del que hom tenia en feu o en emfiteusi.
CAPBREU
Escriptura pública on consta el reconeixement que fa l’emfiteuta dels drets del seu senyor directe sobre els immobles que el primer té en domini útil.
El capbreu conté, després de l’exposició de la causa, la relació dels béns afectats, de llur situació, llur superfície i llurs afrontacions, i dels drets dominicals: prestacions en moneda o en espècie, pagament de lluïsmes, reconeixement de deutes, règim d’amortització, etc.
EMFITEUSI
Contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (emfiteuta) el domini útil d’una cosa immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal que sigui millorada, tot retenint-ne el domini directe. A canvi de rebre un cànon, pensió o cens o altres prestacions de l’emfiteuta o senyor útil; generalment, a l’acte d’establiment, l’emfiteuta paga una quantitat d'entrada.
El costum era, en un principi, de concedir terres incultes o ermes i fins i tot casalots o masos en ruïna, segons escau a la natura de millorament, pròpia d’aquesta institució. Posteriorment hom l’establí en terrenys de bon conreu, edificis i terrenys per a construir, casos en què l’entrada era relativament alta. En la carta precaria hom fixava les terrae meritae (terres cedides) i les prestacions (cinquè, sisè, delmes, redelmes, tasca, braçatge, lliuraments en numerari, etc); l’obligació de l’emfiteuta de mantenir-se en el conreu restava assegurada amb la mansio o residència permanent a la finca, que derivà en l’adscripció a la terra.
CASTLÀ
A l’edat mitjana, el qui tenia el govern i la jurisdicció d’un castell i d’una porció de béns annexos o castellania, en possessió immediata, bé que sense cap dret sobre el domini útil, en nom del senyor que els hi havia confiats, a voltes de manera vitalícia, però generalment temporal o accidental.
DELME
Impost del deu per cent sobre els productes de la terra o el mar destinat a assegurar el manteniment del clericat i els edificis religiosos.
RIBATGE
Imposició sobre el desembarcament o pas per la riba.
PABORDIA
A les catedrals i als monestirs, administració que tenia cura d’un lot de béns i de la seva gestió. A les catedrals foren creades pabordies al s XII; sovint eren dotze i tenien el nom de cadascun dels mesos de l’any. El paborde corresponent cobrava les rendes dels béns que li eren assignats i havia de mantenir els canonges el mes de la seva titulació.
UNIVERSITAT
En els llocs que no tenien un privilegi o un règim orgànic constituït per a llur govern, des del s. XIII, conjunt dels caps de casa reunits quan calia prendre alguna determinació d’importància.
Podien decidir, entre d’altres, sobre el repartiment d’una talla, l’elecció de síndics per a resoldre una qüestió concreta en nom de la comunitat, la representació d’aquesta en un plet, la transacció, el conveni o atorgament d’una escriptura pública, el nomenament d’obrers de la parròquia, etc. Les atribucions dels síndics finien una volta resolta o acabada la qüestió per a la resolució de la qual havien estat elegits. No representaven el lloc, sinó les persones. Les assemblees de la universitat només es podien celebrar amb llicència del batlle del lloc especial per a cada cas; es convocaven en uns llocs a toc de campana, en altres amb so de corn o trompeta o bé per via fos.
El punt de reunió de l’assemblea era l’acostumat en cada lloc, en general al cementiri o a la sagrera, i, en indrets marítims, a la platja o a la torre o força. Hi podien assistir tots els caps de casa que no tinguessin taca d’indignitat; en general només hi concorrien els homes, i l’escrivà que havia llevat acta de la reunió passava després al domicili de les vídues per a recollir llur conformitat; en alguns indrets, quan el problema es presentava urgent, portaven a terme les primeres gestions els obrers de la parròquia, i cessaven en aquelles tan bon punt es reunia la universitat, de manera que aquesta era una reunió circumstancial dels habitants.
BATLLE
Als Països Catalans, administrador al servei d’un senyor territorial, en nom del qual exercia una jurisdicció reial o baronial i la representació dels drets de caràcter econòmic (feudals i emfitèutics o no).
CAPÍTOL
Reunió periòdica de tots els superiors o bé dels monjos, religiosos o clergues regulars d’una província ( capítol provincial ) o de tot el món ( capítol general ) segons els estatuts propis, destinada a deliberar i prendre acords referents a tot o a una part de l’orde o de la congregació.
CENSAL
Obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca. El censal era redimible, però també es podia pactar com a irredimible, i en aquest cas rebia el nom de censal mort. Recorrien al censal no solament els particulars, sinó també les mateixes universitats, els barons (que gravaven llurs vassalls i rendes) i la mateixa generalitat.
DRASSANA
Establiment vora la mar o vora el riu on són fabricats i reparats els vaixells.
Les drassanes de les costes catalanes, com les d’arreu de la Mediterrània, s’establiren en els erms de vora les platges a base d’instal·lacions eventuals molt simples, sempre a l’aire lliure, amb espais per a emmagatzemar la fusta, un lloc per a torrar les taules i terrenys per a estendre-hi les estepes. Bancs de fuster, pollines, banquets i grills romanien escampats, però hom arranjava curosament la ferramenta en una barraqueta de fusta (mestrança)
En general, des del 1778, que s’inicià la llibertat de comerç amb Amèrica, fins a la fi del segle XIX, les drassanes dels Països Catalans assoliren l’activitat màxima. Diversos fets influïren en llur decadència posterior: l’aplicació del vapor a la navegació, la supressió del dret diferencial de bandera, la competència del ferrocarril a la navegació de cabotatge, la pèrdua de les colònies i la manca d’esperit renovador dels naviliers.
PROHOM
Al s XII, a Catalunya, persona notable o principal d’una localitat, generalment cap de casa, dit abans home bo.
TRAJO
Lloc on s'avaren o llencen al mar les barques de pesca. A Lloret, entre finals del segle XIX i fins els anys 70 del segle passat, existien 3 trajos a la platja gran de la vila: el trajo de Venècia, el trajo d'En Reyné i el trajo de Vilavall o de Sa Carabera.
TASAJO/ TASSALL
Carn salada i fumada. Al segle XIX, n'ha constituït fa temps una partida important d’importació per al comerç català. Era habitual fer la ruta que anava de l’Argentina o l’Uruguai (on es proveïen de tasajo ) fins a l’Havana o a d’altres indrets del golf de Mèxic (receptors del tasajo proveïdors de fusta, sucre i d’altres mercaderies per a la península Ibèrica).
"PERDRE SA MALETA A L'ESTRET"
Expressió lloretenca, entre despectiva i condescendent, per aquells que marxaren a Amèrica i van tornar sense aconseguir ni fortuna ni propietats.
INDIANO/AMERICANO
L'historiador lloretenc Joan Domènech ho explica d'aquesta manera: "Per ser americano o indiano - que també es podia dir així- s'havia de fer fortuna i s'havia de tornar definitivament al poble amb una quantitat de diners que permetés viure de renda. També es podia quedar a Amèrica i venir de tant en tant, però, sobretot, s'havia d'haver enriquit"