L'ensenyament a la vila té els seus antecedents documentats a finals del segle XVI, quan el rector de Lloret, Jaume Felip Gibert, fa redacció d'unes ordenacions per a l'ensenyament de nens. La datació d'aquestes normes és de 1599, aproximadament i marca, d'alguna manera, com l'ensenyament durant segles es vincularia amb l'Església fins l'arribada de l'estat liberal a partir del primer quart del segle XIX.
A finals del segle XVI, Lloret comptava amb un centenar de caps de família, on predominava els dedicats a oficis de la mar (un 40%), artesans (un 20%), varis (15 %) i pagesos només el 25 %. La vila desenvolupava les seves activitats social i econòmiques al barri antic, al tocar la riera, i en expansió al voltant de l'església parroquial enllestida el 1522. Portant la rectoria lloretenca, Jaume Felip Gibert va desplegar una activitat cultural, administrativa i pastoral que faria entrar la vila en la modernitat: reorganitza les institucions comunes (Lo Redreç, 1595) per gestionar el dia a dia de la comunitat; n'estructurà les confraries; en reformaria l'església parroquial i n'assentaria les bases educacionals de l'ensenyament de minyons.
Als segles següents, corresponia l'estament eclesial encarregar-se de donar ensenyament. Només anaven a l'escola, de manera irregular i en funció de l'ajut als seus pares, els nens, perquè les nenes es quedaven a casa. L'horari anava aproximadament entre les 7 i 10 del matí i de la una fins a les quatre de la tarda.
Els aspirants a mestres havien de saber de lletres ( en especial, llengües clàssiques i retòrica) i potser també en sabia de gramàtica i l'aritmètica. Habitualment eren capellans o seminaristes que cobraven unes 90 lliures barcelonines de l'època. S'hi han trobat dades del 1772 que demostren que les famílies benestants pagaven per l'assistència dels seus fills a l'escola, mentre que els pobres no pagaven res pel mateix servei.
Amb la possibilitat del lliure comerç amb Amèrica a partir de l778, haurà molts lloretencs que s'inscriurien a l'Escola de Pilots d'Arenys de Mar per a formar part de les tripulacions dels vaixells mercants que feien les rutes entre Europa i el continent americà.
Ja entrats al segle XIX hi hagué un conveni entre el Rei i l'ajuntament de la vila de Lloret que permetia a aquest contractar un mestre de nens amb un salari anual de 120 lliures barcelonines.
A més d'aquesta percepció econòmica, el mestre tenia el dret de cobrar quelcom als pares dels alumnes més acabalats. Els fills dels pobres de solemnitat no pagaven res. L'horari de classes era de quatre hores, dos al matí i dos a la tarda i es procurava que l'ensenyament es fes en ple dia, aprofitant de la llum sol.
Amb la llei de 1825, els ensenyaments prioritaris per a poblacions petites com a Lloret, eren ensenyar doctrina cristiana, llegir i escriure correctament, conèixer la ortografia i les quatre regles amb els números enters.
La Llei d'Instrucció Pública de 1857, coneguda com a Llei Moyano marcarà un punt d'inflexió en l'ensenyament a les nostres contrades. Les seves línies principals eren: ensenyament primari gratuït amb condicions; forta centralització i uniformitat; secularització i una llibertat d'ensenyament limitat.
Lloret patiria una forta davallada econòmica a partir de 1860, quan les drassanes del port i platja de la vila minvaren la construcció de vaixells. La població creixia ràpidament i hi havia necessitat de mestres.
Segons declarava un alcalde de Lloret d'aquella època, el poble tenia una dotació de 450 rals per atendre l'ensenyament fet que contribuïa a que la plaça de mestre estigués sovint vacant donada els pocs recursos oferts.
 |
| Col·legi del Cor de Maria. Font: Servei d'Arxiu Municipal de Lloret. |
A partir de la dècada de 1870 es consolida el model estatal i confessional de l'educació a Lloret. Per una banda i regulats per la Junta d'Instrucció Local els mestres que donaven classe als baixos de la Casa Consistorial acabada el 1872 seguint les directrius educatives del govern central; per una altra banda, s'hi anirà consolidant un model d'ensenyament oferta per diferents ordres religioses o amb fort caràcter religiós. Així, s'estableix a la vila el canonge Narcís Domenech i Parés, nascut a Lloret, sobre mitjans del decenni on dirigirà un centre educatiu de primera i segona educació al carrer Esperança, dedicat a nens. Tanmateix, s'hi establirien les monges del Cor de Maria (conegudes popularment com les monges catalanes per diferenciar-les de les monges franceses de la Inmaculada vingudes el 1903). Serien des de 1875 al carrer de l'Hospital Vell, al costat de la capella dels Sants Metges. Després, sobre el 1897, passarien a ocupar un ampli edifici a l'actual carrer de Narcís Fors, transformat després de la seva marxa el 1971 en un edifici d'habitatges.
 |
| Quadre de professors del centre dirigit per Narcís Domenech i Parés.Butlletí Oficial de Província, n.154 del 25/12/1874, plana 2 |
Al segle XX ja es comença a entrar noves corrents pedagògiques i enfocaments professionals alternatius a l'escola tradicional. Integrant-ne nois i noies en igualtat, es crea a Lloret l'Escola Horaciana el 1906, amb fort component llibertari i progressista, fruit de l'època em que es va desenvolupar. L'escola obriria portes al final de l'actual carrer de la Vila, sota la direcció de l'Esteve Guarro i seria tancada el juliol de 1909, degut als fets de la Setmana Tràgica.
El 1913 s'obriria un altre centre laic, l'Escola Instructiva, al carrer sant Carles. Va tenir com a professor durant dos anys el renovador pedagògic Alban Rossell i com la seva predecessora, advocava pel lliurepensament i l'ensenyament mixt. Seria tancada set anys després.
A Lloret, l'oferta educativa confessional s'incrementa amb l'arribada de les monges concepcionistes el 1903, provinents de França. Establertes provisionalment a la torre Barnés ( coneguda com a Xalet Rosa) es convertirà en selecte internat i col·legi per a noies. A partir de l'adquisició de l'edifici central i ampliació del mateix, el col·legi Inmaculada Concepció formarà part important de l'ensenyament de la vila i dels pobles de les rodalies.
Coincident en el temps, s'obrí el 1902 el Col·legi Verge de Loreto dels germans maristes al mateix edifici del carrer de l'Esperança que havia ocupat l'escola del canonge Domènech. Els maristes hi serien fins a la seva marxa el 1920. Tot i que n'hi havia 40 membres de la congregació, només 3 eren ensenyants.
 |
| Interior Escola Parroquial. 1922 ca. Font: Fons Vilà-Galí. SAML |
Construïda amb les herències de Nicolau Font i Josep Alemany, dos prohoms de la vila, les Escoles Parroquials enceten la seva feina instructiva l'octubre de 1920 de la ma del seu primer director Mossèn Pere Torrent (1) En Torrent va aplicar la pedagogia de les escoles Manjon i juntament amb la seva tasca educativa, en desplegaria una amplia activitat cultural (biblioteca pública, teatre i cinema, la llibreria La Bona Premsa, etc) Després de la guerra civil, les escoles perdrien la seva funció didàctica i esdevindrien centre d'activitats catequístiques i culturals.
Amb una iniciativa promoguda per un grup de dones benestants lligades a activitats socials i culturals tradicionals, va sorgir el Casal de l'Obrera. Es van recaptar fons benèfics per a la compra del terreny i la construcció de l'edifici (actualment dempeus a l'avinguda Vila de Tossa), que seria inaugurat el març de 1920. El local va servir per l'alfabetització i perfeccionament de noies treballadores. L'activitat pedagògica era feta per les monges concepcionistes mentre que un grup de senyores ensenyaven catecisme i a cosir, brodar i tallar. Aquesta activitat va continuar fins a la guerra civil, en que l'ajuntament va prendre possessió del local per a instituir una Escola Municipal d'Arts i Oficis durant la contesa civil (1937-1939). Després, ja seria seu d'activitats culturals i teatrals, i on naixeria el 1952 l'agrupació teatral del Casal de l'Obrera.
Les anomenades Escuelas Nacionales eren situades als baixos de l'ajuntament, tant per a nois com per a noies. Com es necessitava més espai per enquibir un nombre cada cop més elevat d'alumnat, es va decidir que es construiria o adaptaria un edifici com a escoles graduades per a ambdós sexes el 1933. El projecte no arribà a materialitzar-se per raons econòmiques i d'oposició d'una part conservadora de la població.
Amb tot, als anys 60, aquesta mancança escolar quedaria palesa novament. L'ajuntament llogava cases o locals a la rambla Barnés perquè el Lloret turístic demanava mes serveis que l'edifici municipal no podia absorbir. Després d'anys improvisant amb una demanda cada cop més alta de places escolars, entra en servei el Grupo Escolar d'educació nacional el 1965. Posteriorment, el centre es batejaria com Col·legi Esteve Carles, en honor a un mestre que exercí a Lloret a inicis del segle XX.
Inicialment, el grup escolar projectat per l'arquitecte municipal Francesc Portillo comptava amb tres graus per a nens i nenes respectivament, habitatges per al professorat i un pati amb una pista esportiva. No trigaria gaire en ampliar el nombre d'aules afegint-hi annexes i començar-ne a projectar un altre conjunt escolar a la vila degut al creixement demogràfic als anys 70.
Són anys en que es crea la Llei General d'Educació, que entra en vigor el 1970 i reforma l'estructura educativa des de primària fins la universitat. De manera obligatòria s'escolaritzava els infants a partir dels 6 anys d'edat a través de l'EGB (Educació General Bàsica) Un cop acabats aquests estudis als 14 anys, es podia anar a FP (Formació Professional) d'entre 3 o 5 anys de durada, o bé estudiar BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) de tres anys que es complementava amb els accés a la carrera universitària a través d'un curs preparatori per a les proves de selectives, anomenat COU (Curs d'Orientació Universitària).
El 1976 s'obrí el Grup Escolar Pere Torrent, destinat a acollir l'alumnat que no hi cabia a les escoles inaugurades només 9 anys enrere. Portava el nom del mestre i rector Pere Torrent, que havia realitzat una amplia tasca educativa i cultural a Lloret. Constava de 16 aules, laboratori, sala d'audiovisuals i gimnàs. Posteriorment, l'edifici seria ampliat amb més espais per aules i serveis.
Les necessitats educatives de Lloret encara no estaven cobertes del tot. L'Associació de Veïns de Lloret promovia la creació d'una llar d'infants (guarderia) municipal i el 1977, s'obriria un annex provisional als 2 centres escolars per atendre els menuts entre els 18 mesos i els 3 anys. D'entre els 4 i els 5 anys, la mainada era escolaritzada al anomenat Pàrvuls. Una nova construcció donaria resposta a la demanda el 1982, al barri de Can Carbó, i portaria el nom de la dibuixant i il·lustradora infantil Lola Anglada.
Un repàs a l'ensenyament de Lloret d'aquests anys no estaria complet sense comptar amb una altra escola adreçada a joves i adults durant aquests anys. Ens referim a l'Escola d'Adults (1979), promoguda i gestionada en el seus primers anys de vida per l'Associació Popular d'Amics de la Cultura (APAC). Comptava amb Salvador Austrich com a profesor i la monitora Adela Camacho i realitzaven les classes al Pere Torrent despres de les hores lectives regulars. L'escola era sufragada en part amb fons municipals i atenia a les persones que no disposaven del graduat escolar i l'alfabetització d'adults. El 1986, l'ajuntament assumiria integrament la gestió directiva i econòmica de l'escola,, restant molts anys a l'edifici del Forum (al carrer Felicià Serra i Mont) fins que, ja institucionalitzada per Ensenyament de la Generalitat, s'ubicaria a la plaça Pere Torrent.
NOTES
(1) A la revista Aires Lloretencs ( 15-1-1934, p2) llegim "El dia 10 d'octubre de 1920)....va celebrar-se la solemnial inauguració i benedicció de les ESCOLES NICOLAU FONT I FUNDACIÓ ALEMANY, l'edifici de les quals fou destinat, a més pels seus il·lustres fundadors, a servir d'estatge a l'«Associació Catequística» i a casa rectoral" A aquest acte hi intervingueren els marmessors de Josep Alemany: Agustí Vilà i Francesc Cambó.