No tenim cap altra notícia referent al nombre d'habitants de Lloret fins molt a finals del segle XV, quan aquesta vila, com la resta de Catalunya, havia ja patit les desastroses conseqüències de la greu crisi catalana de la Baixa Edat Mitjana. A part de la Pesta, també es produeix la decadència econòmica general, el conflicte remença, i el Compromís de Casp i l'entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara, processos que, per motius diversos, confluïren i culminaren en la Guerra Civil Catalana del segle XV (1462- 1472).
Per conèixer les repercussions d'aquesta crisi a Lloret tenim una font d'un valor inestimable: el fogatge de 1497. La vila tenia només 52 focs (uns dos-cents trenta habitants) una cinquena part menys que a la segona meitat de la centúria anterior, quan les grans pestes ja havien començat a delmar la població catalana.
Lloret però, com la resta del Principat, començà a recuperar-se ben aviat. La política de redreç de Ferran li, dit el Catòlic i el canvi de conjuntura econòmica general influïren positivament en aquesta vila de la Selva. Així, segons el fogatge de 1515 havia assolit ja la xifra de 84 focs (uns tres-cents vuitanta habitants) superant, doncs, totes les dades de població conegudes fins aleshores
A mitjans segle XVI, la població de Lloret es mantenia estacionària, com es pot constatar en el fogatge de 1553 en què la vila apareix poblada per 88 focs, solament 4 focs més que 38 anys abans. Aquest estancament es manifesta clarament quan comparem la població de Lloret amb la de Tossa (102 focs) o amb la de Palamós (162 focs), viles que dos segles abans tenien una magnitud semblant a la de Lloret i que ara, en canvi, l'havien deixada enrere.
A finals del segle XVI i fins a l'inici de la guerra dels Segadors (1640), un nou factor d'origen exterior, vindria a incrementar la població de Lloret: els immigrants francesos. Així, entre mitjan segle XVI i mitjan segle XVII, una Catalunya amb una densitat de població molt baixa, quasi buida, i amb una economia agrària que es recuperava de la greu crisi anterior, va acollir un nombre molt considerable d'immigrants d'Occitània (bearnesos, gascons, foixencs), atrets pels sous que es pagaven a Catalunya, més alts que els de llurs països, i per la pau relativa amb què es vivia al Principat, sobretot en comparació amb França, agitada per les guerres de religió.
Lloret, que gràcies al seu port no desconeixia el pas i fins i tot l'establiment de forasters ja des de l'època medieval, també va rebre nous habitants procedents de l'altre costat dels Pirineus, especialment en la dècada de 1611 a 1620. La majoria eren mossos agrícoles (60 per cent) i els altres, o bé eren pescadors o mariners (20 per cent), o bé treballaven a la construcció o a la fusta (un altre 20 per cent). Els nouvinguts no tardaren a integrar-se plenament en la vida de la vila i acabaren esdevenint, ells i els seus descendents, uns lloretencs més.
El segle XVIII fou excepcionalment positiu per a Lloret. Durant la centúria anterior, la vila ja s'havia recuperat de l'estancament de mitjan segle XVI i, malgrat els estralls de la Guerra de Successió (1705 - 1714), començava el segle amb un bon nivell de població.
Segons la "Descripción y Planta del Principado de Catalunya", preparada pel polític i geògraf Josep Aparici (1653 - 1731), el 1708 Lloret tenia 229 cases que la convertien en la tercera població de la comarca, després de Blanes (443) i de Santa Coloma de Farners (249) i abans que Tossa (172) i Caldes de Malavella (162)[2] Uns anys després, el 1716, segons el manuscrit "Cathalunya Numerada en sos termes, en sas casas y personas", Lloret tenia 238 cases i 819 persones.
El cens de 1719 ("Noticia del Principado de Cataluña dividido en Corregimientos con expressíón de las Ciudades, Villas, Lugares y Quadras en sus confrontaciones jurídicas y el número de casas y Habitantes en ellas") reprodueix pràcticament les xifres de 1716. És el primer recompte en què les poblacions són agrupades per corregiments (en els anteriors ho són per vegueries). Lloret hi apareix integrada en el de Girona. El cens atribueix a la vila 235 cases i 819 habitants.
Al final del segle, al 1787, la població ja s'havia multiplicat per tres, assolint els 2573 habitants.
Tot això suposa que, al llarg dels segle, la població de Lloret hauria augmentat quasi en un 600 per cent, concretament en un 591 per cent. La població de Lloret era, el 1800, d'uns 3166 habitants.
El 1843, el total d'habitants de la vila arribava als 3.157 habitants i el 1860 ja era de 4.029 habitants. En aquest període les activitats econòmiques continuaven sent les tradicionals: comerç de cabotatge, amb els seus oficis auxiliars, pesca de l'anxova, explotació del suro i elaboració de puntes per part de les dones.
El nombre màxim de població assolit el 1860 tardarà, però, més d'un segle a superar-se. Entre el 1860 i el 1950 Lloret viurà una situació letàrgica, de la qual només la traurà el turisme.
A partir de 1960, la situació canvià completament. Lloret surt d'un estancament ja secular i entra en el període de creixement més ràpid de la seva història, superior fins i tot al del segle XVIII. Així, entre 1960 i 1982, només en 22 anys, multiplica per tres la seva població (1960: 3.627 habitants; 1965: 4.626; 1970: 7.064; 1975: 8.186; 1982: 11.129), mentre que el conjunt de Catalunya només augmentava, en el mateix període, en un 50 per cent de 4.001.892 habitants a 6.006.465) i la Selva en un 70 per cent (de 50.185 habitants a 85.406).
La greu crisi econòmica que, dels primers anys 80 afectava pràcticament tot el món, no va aturar el desenvolupament de Lloret, ja que entre 1975 i 1982, amb un augment del 27,8%, era el municipi de la província de Girona que més havia crescut. (2)
En el decurs de la dècada dels 80 es consolida la tendència d'increment poblacional motivat per l'arribada de migració d'arreu de l'estat des dels anys 60, que s'hi anava arrelant a la vila gràcies al sector serveis ( turisme i comerç), complementat la construcció i per una industria auxiliar de petits tallers. Se'n construïa en amplies zones d'horts de la zona perifèrica per crear grups d'habitatges plurifamiliars al Molí, Mas Vilà, Mas Baell- Can Carbó i Can Ballell, que esdevindrien part de l'entramat urbà de la vila un decenni després.
Si entre 1981 i 1992 Lloret havia tingut un augment d'habitants proper al 43,5%, a partir de llavors entrarà en una relantització del seu creixement, amb incorporació de veïns molt per sota del ritme sostingut fins llavors. Els canvis econòmics derivats de la crisi del 92, els forts ajusts que patia la demanda del turisme vacacional de sol i platja, la pujada del preu dels habitatges i una taxa de natalitat molt baixa, explicarien aquest estancament demogràfic, superat només els últims anys de la dècada.
Amb l'entrada al nou segle, Lloret començarà a accelerar el seu ritme de creixement fins el 2012. Es poden identificar dos períodes: un primer, molt dinàmic, de 1998 a 2008, amb els punts àlgids de 2005 i 2006 (11% de creixement); i un segon de reducció que parteix de 2009 ( disminució en torn el 4,3%) i que baixaria dins arribar el 1% entre 2010-2013. Aquestes dades són explicades per la migració exterior de persones joves provinents de l'est d'Europa, Llatinomericana, Marroc i Gàmbia.
L’any 2008 el 41% de la població de Lloret de Mar era d’origen estranger. Lloret es caracteritzava també per ser, des d’un punt de vista demogràfic, força jove: l’any 2006, el 75% de la població es trobava en edat de treballar (entre 15 i 64 anys) i la població major de 65 anys tan sols suposava el 15% del total de la població. Això queda explicat pel ritme constructiu que ocupava molta mà d'obra en detriment del turisme i del comerç. Va incrementar-se l'oferta de sól urbanitzable al sector del Rieral i de Fenals- Santa Clotilde, on es va concentrar un gran nombre d'aquest increment poblacional.
La crisi de 2008 va impactar negativament en l'economia productiva. Amb l'aturada de la construcció, el turisme va ser novament un activitat econòmica que tornava a oferir treball, i es veu l'any 2012 com el màxim d'habitants a Lloret amb 40.387 habitants, moment en que començar a disminuir per la contracció de l'ocupació en serveis, molt baixa natalitat, i retorn o canvi de residència dels migrats.
|
||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||
Font: Viquipèdia
|
||||||||||||||||||||
NOTES: Text extret de Jaume Sobrequés i Callicó. Pregó de les Festes de Sant Romà Data. 12 de novembre de l’any 1983. Font: SAML. Document complet a la web del Servei d'Arxiu Municipal de Lloret.